El pare Robert de la Riba (1912-1999), deixeble de Joan Lamotte de Grignon

Josep Maria Gregori i Cifré

De la música vostre vital instrument,

n’heu fet vostra arma plena d’harmonia...

El pare Robert de la Riba nasqué a La Riba de l'Alt Camp el 5 de febrer de 1912 i traspassà a Barcelona el 19 de febrer de 1999. El 1922, als deu anys d’edat, va iniciar els estudis musicals a l'Escolania del Santuari de Nostra Senyora de Pompeia, que dirigia l’organista i mestre de capella Antoni Català; la profunda impressió que li produïa sentir l’orgue de Pompeia –construït el 1910 per l’orguener Pau Xuclà-, li va desvetllar el desig d’aprendre’l a tocar des de la infantesa. En un escrit de caràcter autobiogràfic, diu: "recordo encara avui, algunes de les peces que sonaven a l’orgue i d’allí em vingué l’afecció organística". Antoni Català el va conduir a iniciar els estudis de piano amb Joan Pellicer, professor de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Als dotze anys d’edat va sentir la vocació de fer-se frare caputxí i el 1925 es va traslladar a Igualada per començar els estudis religiosos al Seminari Seràfic; a partir de llavors es va consagrar a l’estudi del seu instrument predilecte: l’orgue. Va ser ordenat sacerdot pel cardenal Vidal i Barraquer l’u de novembre de 1935.

L’any que esclatà la guerra civil estudiava harmonia a l’Escola Municipal de Música amb Jaume Pahissa; en el seu escrit autobiogràfic explica com "vaig fer l’harmonia (que ja l’havia feta) i la vaig repetir amb el mestre Pahissa que m’anà molt bé" i afegeix com en acabar la classe "l’acompanyava cada vegada a casa seva". El juliol del 1937 va creuar la frontera "passant per les muntanyes durant 5 dies", per anar al convent de Toulouse; d’allà es dirigí, a través dels convents de l’orde, vers Gènova i, finalment, Milà, on completà els estudis de piano, orgue i composició amb Alceo Galliera al Conservatori milanès.

El 1940 va haver de retornar a Catalunya a causa de la segona guerra mundial. Instal·lat a Igualada, va iniciar una estreta col·laboració musical amb Joan Just, mentre acabava els estudis de composició amb Joan Lamote de Grignon i Joaquim Zamacois.

Efectivament, entre els anys 1940 i 1942, el pare Robert es desplaçava setmanalment d’Igualada a Barcelona per rebre la classe de Joan Lamote de Grignon, així ho expressa ell mateix: "cada setmana anava a Barcelona perquè el gran mestre Joan Lamote de Grignon em perfeccionés en la composició. Era una classe molt bona i divertida. Sempre sortia de casa d’ell amb una gran satisfacció. Recordo que mentre anava en el tren cap a Igualada, enmig del soroll de les veus dels viatgers jo anava escrivint música amb la més gran facilitat..."

En una de les darreres converses que varem mantenir amb el Pare Robert, recordava la seva relació amb Joan Lamotte, amb aquestes paraules:

"cada dijous anava a Barcelona a fer lliçó amb en Joan Lamote de Grignon fins que l’home el van demanar per anar a fer l’Orquestra de València, que s’havia perdut [...] i de correspondència no ens anava prou bé, i clar en Lamote em va dir: ‘miri Pare Robert ho sento molt per què estic molt content de tú però no puc jo continuar, i llavors jo et recomano en Zamacois que ara el faran segurament director del Conservatori, aprofita aquest temps que ell t’ensenyarà molt bé.’ Amb en Lamote no solament li havia preparat coses molt interessants que encara les tinc, per poder fer l’oratori de Sant Francesc, però sobretot amb ell, li vaig fer Espines, etc, totes aquelles cançons que tinc les havia fet amb ell, les conservo com ben fetes [...] una vegada recordo que em va dir: ‘ara com que veig que això ja no cal, m’agradaria -que jo no hi entenc tant-, que em fes una obra en llatí’, i jo en vaig triar una de curteta, que es diu Dignare me, laudare te Virgo Maria, i l’hi vaig presentar a tres veus, i quan la va acabar de mirar, em mira i em diu: ‘escolti en sap més vostè que jo d’això’[...]"

El 1943 va inaugurar l’orgue del Santuari de Nostra Senyora de Pompeia i entre els anys 1946 i 1970 hi va assumir els magisteris de capella i de l’orgue. Al capdavant de l'Escolania i de la Capella de Música del Santuari, el Pare Robert de la Riba va dur a terme una continuada labor pedagògica i musical, a través de l'assídua interpretació del repertori sacre dels segles XVI al XX. Durant aquest període es va dedicar amb molta intensitat a la composició per tal d’enriquir els serveis musicals del Santuari amb obres pensades per a l’escolania, el cor, l’orquestra i l’orgue: les Audicions Sacres de Pompeia van adquirir el caràcter de tradició a la Barcelona de la post-guerra. D’aquesta època daten algunes de les seves composicions més emblemàtiques com la Rapsòdia Nadalenca per a orquestra i cor -estrenada sota la seva direcció al Palau de la Música Catalana- la Simfonieta concertant o la sèrie de Sardanes, en les seves diverses versions. La Capella de Música del Santuari comptava llavors amb l’assídua col·laboració de membres de l’Orquestra de la Ciutat de Barcelona i també amb la presència d’intèrprets de prestigi com F. Reixac, D. Segú, G. Tarragó i J. Trotta, entre d’altres.

La popularitat concertística del Pare Robert de la Riba va augmentar a la Barcelona dels anys 1950 arran de la seva presència habitual en els cicles dels "Concerts Populars" del Palau de la Música Catalana, on hi oferia, al costat del repertori organístic tradicional, transcripcions pròpies d’obres simfòniques de W.A. Mozart, L. v. Beethoven, F. Mendelssohn i F. Grofe.

A partir de la desaparició de la Capella de Música del Santuari, el 1970, el Pare Robert de la Riba visqué entregat a una intensa activitat concertística. La seva perseverant i brillant dedicació a la divulgació del repertori organístic europeu dels segles XVI al XX, era viscuda amb l’esperit d’un apostolat musical i allunyat, per tant, dels circuits de la competitivitat concertística. A través dels seus setmanals concerts d’orgue convertí l’església de Pompeia en l’únic baluard barceloní de la música organística, durant més de quaranta anys. Dins del seu extens repertori hi ocupava un lloc primordial l’obra d’orgue de J. S. Bach, l’opera omnia del qual va interpretar quatre vegades; també va donar a conèixer per primera vegada al públic barceloní les obres completes d’orgue de W.A. Mozart, F. Mendelssohn, C. Franck i F. Liszt.

El llegat compositiu i la catalanitat

Manuel Valls feia esment, al costat del que anomenava "la generació de la guerra civil", de la figura del "P. Robert de la Riba, excel·lent organista, autor de composicions per a orgue i piano, de música religiosa de caràcter tradicional. Són importants les seves peces per a orgue Suite de Nadal, Tríptic, mentre que per a orquestra ha donat Concert en re per a conjunt de cambra i una Rapsòdia nadalenca."

Valls escrivia aquestes ratlles el 1960. Ara, quaranta anys després, el llegat musical del Pare Robert de la Riba se’ns presenta, en tota la seva extensió, d’una qualitat excepcional en cadascun dels gèneres que ha conreuat. El seu llenguatge compositiu es fonamenta en la solidesa de la tradició clàssica dels grans compositors, la qual reapareix revitalitzada a través del seu llenguatge tothora lliure, sincer, viu, expressiu, posseïdor d’una qualitat artística de primer ordre: un lirisme exquisit que floreix del fonament de la seva saviesa contrapuntística, la qual participa de les modernitats harmòniques del segle XX, sense perdre l’elegància i la finesa de la seva espontaneïtat i la fidelitat de la seva inspiració.

La catalanitat de la música del Pare Robert de la Riba es fa palesa d’una forma explícita en una gran part de la seva producció compositiva, des de les obres simfònico-corals com La Rapsòdia nadalenca i El Pessebre –ambdues construïdes damunt de temes tradicionals catalans–, la col·lecció de sis Sardanes –en les diferents versions per a cobla, orquestra, orgue o piano–, la sèrie de vint-i-quatre Cançons populars catalanes per a soprano i piano, fins les obres corals sobre textos de Joan Maragall o Jacint Verdaguer.

La seva aportació compositiva en aquest sentit ha estat present d’una manera naturalment implícita en tots els estils que ha conreuat, i no cal dir que l’assumpció del repertori tradicional i popular català en la seva obra esdevé una gran riquesa que cal sumar al llegat dels nostres compositors, per tal amb ells sigui també reconeguda i entri a formar part del testimoni musical de la catalanitat.

L’Inventari provisional de la seva obra compositiva ofereix, ara com ara, la següent quantificació:

Música per a orquestra, cor i solistes: 6

Música per a orquestra: 15

Música per a cobla: 6

Música de cambra: 2

Transcripcions per a orquestra: 4

Música per a veus i piano: 1

Música per a orgue: 40

Transcripcions per a orgue: 11

Música per a piano: 9

Música per a veu solista i orquestra: 2

Música litúrgica per a veu solista i orgue: 2

Música religiosa per a veu solista i orgue: 14

Música popular per a veu i orgue: 2

Arranjaments per a veu i orgue: 2

Cançons populars catalanes per a soprano i piano: 24

Música per a veu i piano: 2

Música litúrgica per a cor i orgue: 15

Música religiosa per a cor i orgue: 10

Música popular per a cor i orgue: 8

Transcripcions per a cor i orgue: 2

Música litúrgica per a cor: 11

Música religiosa per a cor:: 3

Música popular catalana per a cor: 22

El llegat està integrat per un total de 213 obres comptant-hi les transcripcions i els arranjaments.

Especificitat del repertori organístic

La formació organística del Pare Robert de la Riba, va poder seguir bastant de prop el model dels organistes-compositors de l’escola francesa d’E. Gigout, C. Widor, L. Boëllmann, C. Tournemire i M. Dupré. Ell ha estat, també com ells, un intèrpret excepcionalment virtuós, dotat per a la lliure improvisació en tots els estils, capaç d’improvisar en concert una obra en forma de toccata, fantasia, fuga o variacions.

Les seves obres per a orgue estan impregnades d’aquest virtuosisme i esdevenen l’únic testimoni compositiu català de música organística que ha mantingut un vincle amb el model de l’escola organística francesa d’aquells grans organistes–compositors, actius aproximadament entre 1880 i 1940, hereus de la tradició romàntica de César Franck.

L’especificitat de l’obra organística del Pare Robert de la Riba esdevé cabdal per al coneixement, l’estudi i la difusió de la música d’orgue catalana de la segona meitat del segle XX, tan per la grandesa del seu llenguatge formal i contrapuntístic, com per la frescor de la seva inspiració temàtica, d’un gran lirisme i vivor expressiu, com per l’exquisida qualitat tímbrica que revelen les anotacions que es conserven de les seves registracions.

Ja al 1969, el mateix Manuel Valls, afirmava: "el P. Robert de la Riba, excel·lent organista, és autor d’importants pàgines destinades a l’esmentat instrument". Valguin aquestes breus ratlles per a reafirmar i destacar la valuosíssima aportació de la seva obra compositiva, i el primaríssim lloc que ocupa el seu llegat de música per a orgue en el context de la música catalana del segle XX.

(Extret de la pàgina web de l'Associació Fotogràfica de Gràcia, on podreu trobar molta més informació del Pare Robert de la Riba).